Tag Archive : Artículo recomendado

En aquests temps que corren des floquets grocs de tota sa nostra tropa nacionalista/catalanista/independentista que s’oblida de Mallorca i de Balears per només abraçar Catalunya i anar contra Espanya, convé fer-los recordar que es mallorquins des segles XIV i XV tenien molt clar qui eren i d’on no eren. Repassem aquests quatre episodis:

– PRIVILEGI DE SANT FELIU DE GUIXOLS (1365). L’any 1365 en Pere d’Aragó deixa a un costat ses formes mantengudes durant vint anys després de sa mort d’en Jaume III i s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, per proclamar que es regne insular sigui una nova província catalana. Amb so privilegi de Sant Feliu de Guíxols dicta que es mallorquins sien considerats catalans, i que Mallorca sia part de Catalunya, “los mallorquins e poblats en aquella Illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya” i que hagin de celebrar Corts Catalanes “hagen aentrevenir en Corts al Cathalans celebradores”.

Sa realitat ès que a partir de sa promulgació des privilegi d’incorporació a Catalunya i d’acord amb ell es mallorquins són convocats a Corts Catalanes, on no s’hi presenten. Es mallorquins no accepten s’annexió a Catalunya i com a demostració de sa seva voluntat d’autonomia davant sa promulgació des privilegi de 1365 no participen a Corts Catalanes, encara que si ho segueixen fent a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos.

– COMPROMIS DE CASP (1412). Sa mort del Rei Martí d’Aragó dia 31 de maig 1410 sense descendència significa que sa corona d’Aragó se queda sense monarca i que es possibles aspirants pugnin per fer-se amb sa corona. Conscient de sa manca de successor, sa darrera voluntat des monarca aragonès ès que sia rei aquell que en justícia pes seu millor dret li pertoqui.

Durant ses negociacions es mallorquins són exclosos des procés final d’elecció, fet que comporta sa protesta de s’enviat mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es parlament català. Es síndic mallorquí demana que es parlament català se definesqui, i els deixa ben clar que Mallorca no forma part de Catalunya, motiu pel qual pareix que es mallorquins són exclosos: “se diga per alguns esser dubte si lo Regne de Mallorques es regne per si, o membre del Principat de Cathalunya”, i també recorda an es catalans que Mallorca ès un regne com València i Aragó, i Catalunya un Principat: “La qual dubitació affer, es semblant a dubtar si james los regnes Darago, de Valencia e de Mallorques hagueren Rey, ne senyor algun, ne los Principat de Cathalunya, Comte o princep, e si haver ne deve”.

Ha passat mig segle ençà des privilegi de Sant Feliu i es mallorquins tenen ben clar qui són i quin ès es seu país, cosa que es catalans posen en dubte quan encara s’aferren a s’esperit des citat privilegi de 1365. Davant sa callada per resposta des parlament català, en un segon requeriment s’enviat mallorquí recorda an es catalans que sa corona aragonesa se fonamenta en quatre territoris històrics, “quatre parts intellectuals, unides e inseparablement, et fahents quatre torres forts et inexpugnables”, dels quals un d’ells ès es Regne de Mallorca, només sotmès an el Rei, “no menys pertany al Regne de Mallorques qui es o esser deu rey de Mallorques”. Finalment dia 24 de juny de 1412 amb sa sentència de Casp s’acorda que es candidat de millor dret ès en Ferran d’Antequera Infant de Castella, nebot des difunt rei Martí.

–  PRIVILEGI DE GAETA (1439). No és fins es regnat de n’Alfons el Magnànim que Mallorca se desprèn de sa càrrega de sa supeditació catalana ordenada pel rei Pere. Dia 17 de juny de 1439 a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons, amb so Privilegi de Gaeta, confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no és una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya ne a la observància de llurs constitucions ne usatges.”
–  GUERRA CATALANA (1462-1472). Durant sa guerra catalana Mallorca, Aragó i València romanen devora el Rei Joan lluitant contra es sublevats catalans. S’entrada a sa guerra catalana representa per Mallorca un esforç humà i econòmic considerable amb donatius i lleves cap a Catalunya.

Es mallorquins són presents entre ses tropes reials que van recuperant territori català. Lleida cau l’any 1464, on hi participen 250 mallorquins comandats p’en Mateu Net i en Joan Dameto. Tortosa ès presa l’any 1466 després que ses cinc naus comandes pes procurador reial mallorquí Francesc Burgues prengui a l’assalt es Castell d’Amposta, clau per sa recuperació de Tortosa i de tot Catalunya. Finalment sa rendició de Barcelona i submissió de Catalunya (1472) an el rei ès celebrada per tot Mallorca, tal com mos ho relata n’Alvaro Campaner an es “Cronicón Mayoricense”: “Iluminaciones, música y salvas que empezaron en el Castillo Real este día y duraron diez noches consecutivas, por la noticia de la rendición de la ciudad de Barcelona y sumisión del Principado de Cataluña”.

Després de sa derrota catalana arriben ses negociacions per evitar noves sublevacions. Un des punts a tractar i que afecta directament a Mallorca ès es deute exterior mallorquí en mans des catalans, contret durant es regnat d’en Pere el Cerimoniós per finançar ses seves costoses guerres per sa conquista de Sardenya. Com es lògic i natural durant sa guerra catalana se procedeix a sa confiscació des pagaments mallorquins corresponents a Catalunya. Un pic restablida sa pau s’aturen ses confiscacions, però es mallorquins segueixen vuit anys més sense pagar an es catalans, motiu pel qual s’ha d’arribar a una nova concòrdia.

Així l’any 1481, durant ses negociacions de sa concòrdia es mallorquins recorden an es catalans sa seva deslleialtat cap an el seu Rei com també es rancor que tenen cap a Mallorca per no voler aliar- se amb ells contra en Joan II, “la voluntat dels singulars crehedors de Cathalunya, los quals fan llur instància no tant per llur interèsser com per lo odi, lo qual conceberen contra aquest regne.”

Finalment amb sa nova concòrdia es mallorquins no consegueixen rebaixar ses dures mesures de s’anterior acord, però se donen per bones ses amortisacions confiscades durant sa guerra, permetent que es deute català disminuesqui molt per davall des 50% des total. Tot i s’acord no es fins a 1484 que es mallorquins comencen a satisfer ses pensions an es catalans.

Haurien d’estar empagaits tots aquests mallorquins catalanisats que mos volen fer combregar a tots en sa seva ideologia totalitària, mentidera i excloent. Haurien de prendre llums des nostros antepassats, que lluitaren per sa nostra terra, bàsicament contra s’enemic català, i que romangueren devora sa legalitat que significava sa monarquia aragonesa.

*MATEU CAÑELLAS TABERNER





© EL FORO BALEARES - 2019